Enviat al "Premi Núvol de Contes 2013"
LA CERIMÒNIA
Ell es vestia sense pressa. La camisa blanca, la corbata ―la seva
primera corbata―, el vestit i les sabates relluents, tot per estrenar.
Vingué a recollir-lo el seu millor
amic. Li feia de padrí. Amb la càmera fotogràfica penjada a l’espatlla i una
promesa: les millors fotografies per al millor dels companys. «Però, afanyat,
si us plau. He deixat el cotxe en doble filera».
«Passarem per ca ma mare un moment. A
recollir-la. El reuma no la deixa caminar. No et fa res, oi?», i deixà aparcat el
vehicle i a ell a dins, esperant-se: «Serà només un moment. Vigila’m la càmera.
Em va costar un ull de la cara...».
Ella ja feia
estona que dansava dins d’un encisador vestit blanc, però que no li impedia moure’s
frenèticament, sense fer cas als renecs de sa mare o de la tieta: «Te
l’arrugaràs! Vos fer el favor de parar quieta».
Els nervis la revoltaven. Responien a tantes coses. Coses
que només ella faria prou bé: no arribar tard, fer-ho amb el pentinat intacte,
o que s’acomplissin totes les expectatives que el propietari del restaurant els
hi havia promès.
Si no fos perquè ella pensava en tot...
Ell, dins del
cotxe, s’entretenia amb la càmera fotogràfica, comprovant que funcionés
correctament.
«Ho veus! Si ja ho deia jo... S’ha oblidat de la targeta»,
exclamà en veure la ranura inferior de la màquina buida. I va buscar dins la butxaqueta
amb cremallera, en un lateral de la petita funda, fins a trobar-ne dues.
N’introduí una.
L’atzar pot arribar a ser molt cruel, de vegades.
Un minut per
entendre com funcionava la màquina, i dos en anar passant les set o vuit fotografies
que hi havia. Amb més desgana que curiositat, per distreure’s.
Sense voler-ho es va haver d’aturar en una de les
imatges: Palamós, 12/04/2011.
Sí, l’atzar és qui crea les casualitats, i pot
arribar a ser molt cruel, quan vol.
Si l’amic se
n’hagués fet una còpia abans d’aquell dia, de ben segur que hauria esborrat la
memòria.
Si ella se n’havia fet una còpia, havia tingut la
decència d’estripar-la.
Si
se n’haguessin fet una còpia, cap dels dos no se n’hauria oblidat que havien
quedat força bufons, en aquell hotel de Palamós fàcil de reconèixer
Si n’haguessin fet una còpia, cap
dels tres no hauria hagut d’exclamar mai: «Quina badada escollir el mateix
lloc».
En tots els seus
anys de sacerdoci, en arribar la pregunta de rigor, aquella que es respon amb
un sí ben clar que jura fidelitat i confiança eternes, el mossèn mai no havia obert
la boca, esglaiat, en veure’s interromput pels crits.
El nuvi, amb una veu i un to que ningú no li coneixia,
trencant el protocol, demanava tornar a veure aquella fotografia: Palamós, 12/04/2011.
Mentre ho deia, aixecant la ma, sostenia entre dos
dits una menyspreable targeta de memòria de quatre miserables megabytes.
L’amic, el padrí, el fotògraf; la
meitat de la traïció, ben a prop de l’altar, mig ajupit, en el intent de captar
amb la maleïda càmera el moment del sí definitiu que esborrés tots els records,
va adonar-se’n de la importància que pot arribar a tenir fer sempre una còpia.
Va
incorporar-se, va mirar cap als promesos, va fer mitja volta i sortí caminant
lentament, capcot, pel passadís central de l’església, fins a perdre’s més
enllà de la porta.
Ell, amb els
dits, seguia prement ben fort, ridículament, la minúscula peça de plàstic capaç
de generar records ja oblidats per alguns, desconeguts per a d’altres,
indiferents per a molts.
Ella no va
fer res. Només veure marxar el que hauria d’haver estat el millor amic de qui
hauria d’haver estat el seu marit.
Dubtant què l’avergonyiria més, si
seguir-lo o quedar-se on era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada